Espero del Silenci 175m 6a/Ae (V+obli). Oden

Primer de tot: Data de l'escalada: 28 de Març del 2010
Segon: Alfredo I'm sorry....per el retarda penjar la teva super piadeta!

Como se que le gusta ha Esther, pondre el nombre de
la cordada, Ariete/Perez(que conste que suena mejor alreves)

Me podia copiar de la piada de la pareja Jordi/Carla
pero voy hacer la mia...cortita eso si

Como ya es sabido por causas ajenas a nuestra..lalalala
la primera intentona a la via, nos quedo en solo dos largos,
asi que teniamos muchas ganas de volver y rematarla.
Pero cual es nuestra sorpresa, que dos "piratas" de vias..no
dire nombres, al dia siguiente, lunes(la mayoria trabajamos)
se fueron hacer la via..se nos adelantaron, oleee por ellos!!

Esta via la han esquipado,Laura i en Josep amigos del Geamm
habia que tastarla.
Si quereis saber como se llega y donde esta..mirar la piada de
Carla/Jordi..(ahorrando palabras)unas paginas mas atras..jejeje
Ya estamos a pie de via, como yo hice los dos primeros largos
de la primera intentona, empieza Esther, haremos dos cada uno
seguidos y a repartir los dos ultimos.

1º largo V+
Decidimos saltarnos la 1ª chapa y empezar un poco mas arriba es
mas comodo, es un tramo facil con un pequeño diedrillo, algo
de placa y la reunion en una roca a la derecha sin problemas.


2º largo Ae V+ de salida
Se sale de la reunion andando hacia la derecha, ya se ven las chapas
relucientes, un paso de V antes de meterse de lleno en artificial, placa
lisa, bombo, placa creo que 4/5 chapas..Esther pone sus escaleritas y para
arriba, se sale en libre, por una pequeña chimenea, ella la hizo por dentro
y yo por fuera..ya esta la reunion.



3º largo 6a
Es un tramo cortito en franqueo a la izquierda, un paso de barrigita en
vertical y reunion, Esther se pego un susto, al poner el pie en una tierra con matojos
que yo ya habia pisado antes y se le fue todo para abajo..uff que susto
pero sin mas.


4º largo V+
Salida por la derecha, tres o cuatro pasos y otra vez franqueo a la izquierda
para ir a buscar el "espero", se me hizo eterno el franqueo, parece que no escalas
no subes, vas de lado, una sensacion rara rara rara, reunion encima de una pancheta.


5º largo V+
Esther se dirige al espero, esto ya es otra cosa..sube!! la roca un poco delicada, hay que ir
tocandolas, pero es bonito de hacer, cuidado con una pequeña barriguita un poco
antes de la reunion, que esta mirame y no me toques.

6º largo IV+
De tramite pero com manos, pies, de todo donde agarrarse.

Una vez en la cima..que vistas, por delante, por detras, de frente..
veiamos Montserrat de lo limpio que estaba el cielo.
Un rato sentados disfrutando de un nuevo cin, estabamos los dos
contentisimos, otro reto superado, solo nos faltan dos rapeles
la bajada y al coche.


*Creo recordar que tardamos 4 horas en hacer la via
*La distancia de la que dejamos el coche a pie de via
unos 45 minutos (camping)
*La via esta bien, pero tienen que pasar mas cordadas
para limpiarla y acabar con las "malas piedras"
*Sobre todo no os olvideis de cerrar la valla del pages

cual sera la proxima??
que tal el Puro de Riglos...

El que més ens va agradar de la via:
-El lloc! espectacular i molt tranquil, una vall digne de visitar
-El segon llarg, la sortida en lliure imposa però val molt la pena
-El traçat de la via, molt ben trobat
-Les vistes al cim
El que menys ens va agradar:
-El tercer llarg, els parabolts et queden gairebe per sota la cintura en flanqueig
-Cauen una miqueta de pedres
-La segona reunió OJO està sota els matolls!
Cuidaros
Alfredo i Esther!

Punsola-Reniu al Cavall Bernat.

Després d’un Diumenge mogudet pels dos... en Jordi s’havia estrenat en les canals de neu i jo, sota un sol castigador, amb els peques saltant i galopant per Banyoles. Dilluns havia de ser nostre i per nosaltres. Trucadeta de tornada cap a Mataró; -Demà al Cavall Bernat per la Punsola-Reniu!-. Desprès de dos anys de vies Montserratines, havia arribat l’hora, feríem cim al Cavall Bernat per primera vegada.

Des de la carretera ja es divisa la imponent figura, una de les més característiques de la cara Nord.

Al pàrquing de Santa Cecília, només nosaltres preparant el material i en breu arriba una altra cordada Mataronina, en Jordi i en David, i a més a més també anaven a fer el Cavall Bernat. – Quantes casualitats!- Així doncs fem l’aproximació plegats. Agafem el caminet direcció a les grans parets de la cara Nord, a l’alçada del Cavall Bernat, passarem varis corriols direcció sud, agafarem el camí de l’arrel, molt marcat per un arbre ben tort a mitat de camí principal. Per mitjà de petites grimpadetes i cordes fixes ens portarà a peu de via, al peu de la majestuosa agulla Montserratina, Impressionant. Ens acomiadem dels nous companys, ells feran l’ascenció per la Désirée. A nosaltres ens queda una grimpadeta de III o més per a trobar la primera reunió i punt de sortida de la nostre via.

Una vegada més la pedreta mana i una vegada més li toca començar en Jordi, - No hi ha manera que comenci jo una via!- Un llarg de 50 m de IV+ amb molt poques assegurances, i això que ens havien dit que pecava de “ xiquipark”. buf!, -Olé Bladé!- Els següents llargs 30m V, 30m V+ i 20m V+, estan molt xapats, tots tenen algun passet divertit, sostret que cal mirar per a superar o un passet finet curiós, amb còmodes reunions en mini repisetes. Realitzat el tubogant del Cavall ens plantem al llarg 5, a partir d’aquí ja és possible fer escalada artificial, però tots dos vam voler sortir en lliure per veure fins on érem capaços d’arribar en el tram de 6b,6b+ o 6c ( depèn de la ressenya que miris... ) bé, evidentment vàrem acabar treient els estreps per superar els últims metres d’aquest llarg llarg. Genial i esgotador, -Quant ens queda encara per aprendre!! Tot arribarà i llavors hi tornarem-. Tot i havent fet vàries vies en artificial en els últims mesos, per primera vegada en Bladé va fer artifo de primer, va ser un: pim pam i amunt. Reunió molt incòmode. El següent llarg, 18m de V+ i 6c+ , el vàrem iniciar en lliure i acabar en artificial igualment. Mirar avall és tota una elusió òptica! Veure pujar el teu company de cordada veient el tall vertical d’aquests dos últims llargs sumant-hi la corbada pendent dels anteriors és espectacular.

Encara no s’ha acabat. Ara bé un curt flanqueig totalment horitzontal a la dreta, per trobar-te res als teus peus i un pas de 6a que et porta amunt a una reunió de tramit, molt bonic. Seguirem la repiseta a l’esquerra fins a trobar un parabolt i per fi CIM i la Moreneta!, que pacientment espera a que els escaladors pugin a veure-la mentres el fort vent bufa incansable dalt de l’agulla més emblemàtica de tot Montserrat.

I de sobte un caparró surt de la cara sud:-Bones!- És en David, que esgotat arriba al cim. Plegats esperem que acabin de pujar els nostres companys de cordada per a celebrar aquestes boniques ascensions. Repelem des de l’anella de la Moreneta i li diem: -Fins a la propera!!!- .

By Carla :-)

Canal Mtjalluna 150m 45º-50º - Masella

Diumenge 25 d'Abril, per celebrar Sant Jordi, alguns dels membres del GEAMM, s'en van a la Masella, a esquiar ..., NO !! a esquiar NO! Em vingut a fer canals. El proposit primer era fer la canal de Mitjalluna, de poca dificultat, però accessible per un dia tranquil, i ens servirà d'entrenament. Durant la setmana anem inspeccionant els foros, i les fotografies, i en Pere Tutu i en Sergi, decideixen que potser podem obrir la primera canal GEAMM. segons les fotografies que ens havien proporcionat es veia una mica de neu, cosa que ens ajudava a fer l'ascenció.

arribem al parking de adalt la Masella, comencem a pujar ., en Pere Monta, Pere Tutu, Jordi Bladé (s'estrena a la seva primera canal), Laura, Adrien i en Sergi. En menys d'1 hora estem davant la canal, aparentment la neu de la fotografia que hi havia penjada a la piada de infohielo, no tenia res a veure amb la realitat, la neu havia desaparegut, solament podiem trobar neu a la canal de la Mitjalluna. en aquell moment ens decidim per fer cordades i temps, Primera cordada Laura i Adrien, segona cordada Jordi i Sergi, i la tercera cordada, serà la que a falta de confirmació, haurà obert la canal GEAMM el 25/04/2010, que properament us penjarem piada i ressenya.

un cop ens decidim pujar, tamquem els ulls uns instants, i l'Adrien i la Laura, ja havien acabat la canal, podriem dir que havien fet una canal precoz !. En resum, canal sobre inclinació 45º, algun resalt en gel, encara aguanta, però no gaire més, algun pas en mixte de III+, adalt reunió amb dos espits i cordino. En jordi es va iniciar, superant les poques dificultats com si hagués fet canals tota la vida. La sortida vam decidir no arribar al cim, degut al mal temps que s'acostaba, ejem...

BTT al Castanyer de Can Cuc (Cànoves)

... avui Dissabte prou del Maresme !!! Avui toca canviar una mica l´entorn i com no aprop, molt aprop de casa meva, a tocar del Montseny ... avui toca el Castanyer de Can Cuc una preciositat de la natura que val la pena visitar i si és en BTT millor !!!!


(VIDEO RESUM)

Dintre del nostre plà d´entrenament de cara al Open-Raid (de moment és un projecte) som en Marc, la Esther i en Jaume i farem aquesta volta d´uns 15 km aproximadament, la primera meitat tot pujada i la segona tot baixada, tot alló que es puja després s´ha de baixar ... o tot alló que puja ... baixa ... per sort o mala sort !!!


(Róc Fité)

Arrivem a la població de Cànoves amb cotxe i una vegada allà agafem les bicis, on després de creuar aquesta maca població ens enfilem cap a l´embassament de Vallfornes jà dintre del Parc Natural del Montseny.




(Embassament de Vallfornés)


Una vegada arrivem adalt després de ... una bona pujada el vorejem tot fins arrivar a la cua i allà ... comença 3.5 kilometres de ... pujada sense pausa fins arrivar al Castanyer de Can Cuc, això si, disfrutant en tot moment d´un ambient de muntanya, acompanyats sempre de la riera que baixa amb força aigua.







Per fí una mica de descans i toca disfrutar d´aquest petit raconet que ens ofereix aquest indret, un gegantí Castanyer, amb 11.7 metres de diametre i amb dues entrades per poder entrar al seu interior ... realment increíble !!!!

Tot seguit ... agafem les bicis i acabem d´enfilarnos fins arrivar adalt de la Casa de Can Cuc, ara mateix un projecte de casa rural de "alto standing" !!!! ... això si avans de disfrutar de les vistes de l´embassament de Vallfornes por on hem passat no fa gaire, deunidó l´alçada que hem guanyat amb pocs kilòmetres.

No parem ... i a continuació arrivem fins la Ermita de Sant Salvador també amb unes vistes increíbles a tot el valles Oriental i el Barcelonés, caray, fins i tot podem veure el Castell de Burriach i el Tibidabo !!!

Ara només tocar fer la baixada que ens durà fins a Cànoves, per una pista en força bon estat i pasant per el veinat de Sant Salvador per arrivar a la pista principal de l´embassament a Cànoves i finalitzar aquest fantàstic recorregut pels voltants de l´embassament de Vallfornes !!!!

CÀNOVES-EMBASSAMENT VALLFORNÉS-CASTANYER CAN CUC-CASA CAN CUC-ERMITAT DE SAN SALVADOR-VEINAT DE SANT SALVADOR-CÀNOVES

SITUACIÓ: Cànoves (Valles Oriental) RUTA: Uns 15 kilòmetres aproximadament. Sortim de Canoves direcció l´embasament de Vallfoernes (indicacions). Arrivem a l´embasament i el reseguim fins al final, on trobem una desviació a mà dreta direcció el Castanyer (indicacions). Després de 3.5 kilometres de pujada trobem un camí a mà esquerra amb rétol indicador del Castanyer i la Casa del Bosc (casa rural). En poc més de 1 minut arrivem al Castanyer. Tornem enrera per tornar agafar la pista principal in continuem pujant. Deixem una camí a mà esquerra amb forta pujada per començar a suavitzar molt el camí direcció sud, deixem una camí que treca a mà esquerra i tot seguit arrivem a la casa de Can Cuc. La vorejem per la seva esquerra i continuem fins arrivar a la ermita de San Salvador (al tanto amb la cadena). Tot seguit, i sense deixar la pista principal en cap moment, en clara baixada, creuant el veinat de San Salvador fins arrivar a la pista principal que ens durà a Cànoves.

(1. Cànoves 2.Róc Fité 3. Embassament de Vallfornes 4. Torrent d´en vaga de Can Cuc 5. Castanyer de Can Cuc 6. Casa Can Cuc 7. Ermita de San Salvador 8. Veinat de San Salvador)

Los GEAMM a la Ferrata Regina...

El 17 de abril del 2010, casi toda la promoción, del cursillo “Ferratas-CIM-2009” compuesta por: Helena Crosas, Enric Saborit, David Pallejá, Salvador Poch, Joan Porta y José-Luis Niño. Acompañados por los amigos:Joan Casanovas, Toni Font, Joan Carles Monzo y los respectivos hijos de David y de Toni, Miquel y Nil,Once “ferrateros” ; juniors, seniors y algún reque-tesenior, atacaron y conquistaron, la mítica ferrata Regina “La más bonita de Catalunya”.


En Internet hay una información excepcional, solo unos breves datos: Barcelona-Igualada-Cervera-Pons- Olina = 150 Km, 2h. Desnivel de la ferrata 340 m, muy aérea, difícil solo, en los 2 desplomes. Entorno precioso-sobrecogedor. Águilas reales sobrevolandonla. Vistas sobre los pantanos de; Oliana y Rialp.

Los ferratistas del GEAMM, ya habían hecho otra mítica ferrata, la Directísima de Andorra, sin ninguna dificultad, ni física ni técnica, a pesar de su fama de difícil.

La Regina, ha sido muchísimo más dura físicamente, no técnicamente (Las ferratas del cursillo de Solius (Girona) “Las Agulles rodones” nos parece técnicamente más difícil; dos puentes; un tibetano, un nepalí; un desplome, un larguísimo flanqueo sin apoyos metálicos, dos rappels, una tirolina y solo hicimos un trozo. La ferrata de Centelles (Barcelona) “Les Baumes Corcades”con sus “impresionante” puente tibetano de 30m el “nunca mais” y sus flanqueos “sin”, también más difícil técnicamente.)

Se estimó un tiempo total de 7h y fueron 8h30’ (0,30h+7h+1h), salimos de los coches a las 11,00h (retrasados 1h) y llegamos a las 19,30h, el margen de seguridad de 2h de luz diurna, casi lo agotamos (ocaso estimado real, las 20,00 horas); todo el mundo debía llevar frontal, nuestro margen de seguridad estuvo bien calculado.

Excelentes relatos de la “progresión” en Internet, http://www.deandar.com/ferratas/via-ferrata-regina


Comentarios:
La Regina: Es una ferrata súper-equipada, requeté-bién diseñada, no encontramos ni un fallo, se compone de tres fases, que han sido equipadas del 1997 al 2004 por:Josep Vergara, Verena Masius y Xavi Vidal. Nuestro agradecimiento y admiración técnica, para estos magníficos diseñadores y “equipadores”

El inicio:
Más ferrateros delante; uno se “encallo”, lo tuvo que “rescatar su guía”, perdimos casi una hora, la progresión del grupo, fue lenta pero sostenida, fuimos cubriendo una etapa tras otra, con excelente buen humor y alegría. Comimos sobrelamarcha, el camelback de 2l agotado, no hacía calor, está orientada a Sur-SW, en verano, debe de ser un horno; no hay agua en toda la ferrata.
Imágenes tomadas del Link http://www.deandar.com/ferratas/via-ferrata-regina

En la fase 1:
El puente “tibetano” de menos de 10m, súper-equipado y seguro, solo impresiona cuando sopla viento, nada que ver con el “nunca mais” de Les Baumes Corcades, de unos 30m inestables y súper-aéreos , en el cursillo, quedó bautizado así, porque nuestra, guapa, intrépida y valiente compañera Helena, mientras lo iba atravesando decía “nunca mais, nunca mais, nuca mais”. El “nunca mais” no es para cardiacos.

En la fase 2:
El “Paso de la Fé”, es un precipicio que interrumpe la ferrata, para pasarlo hay que abrirse de piernas; con un pie en un lado del corte vertical, hay que lanzar el otro pie al apoyo del otro lado, si tienes menos de 1,45m de altura no llegas, hay dos formas de pasarlo, mirando de frente al precipicio, que es impresionante o de espaldas a él. Mirando al precipicio, es una experiencia que vale la pena. Cardiacos mejor abstenerse. El paisaje es excepcional, el trazado súper-aéreo; la compañía de las águilas reales , sobrevolándonos continuamente, impresionan, deben vernos como un supermercado, en continuo movimiento, a la paciente espera de ver si alguien se “despista” y se va a “la caja”.
Antes del “Paso de la Fe”, a unos 10m en horizontal y a una cota de unos -5m, está el 1er desplome, que cuesta de superar. Aquí se “encallo”, el que nos detuvo 1h. Si se llega aquí, el escape es delicado, se puede o se debe de abandonar antes en el escape 2, que se identifica por una pequeña explanadita de roca, atravesada por el camino de retorno, con marcas rojas.

Fase 3:
Cuando llegamos a la fase 3, la más corta, veníamos ya “castigados” por el 1er desplome y casi 5 horas de ascensión, breve parada para reponer fuerzas y atacamos la última fase. Hay dos opciones por la izquierda (la fácil) o por la derecha donde un cartelito decía MD (muy difícil), siendo GEAMMS, naturalmente que ¿escogimos?…¡la derecha! y ahí las pasamos todos moradas (bueno en realidad fueron muy p...tas), porque a una cota de unos -20m de la cima y a unos 40m en horizontal, está el 2º desplome, pero antes de llegar a él, una larga pared suavemente desplomada te va “desgastando”, así que cuando llegas al desplome, estas agotado, una vez superado, en 5’ estas en la cima.

El camino de regreso, en sus 2/3 partes casi es una ferrata en vertical, con un tramo de 30m encajado en la roca, donde no sabes cómo ponerte, a partir del 2º escape un cómodo camino nos llevó a los coches. Desde aquí aprovechamos, para darles también las gracias, a nuestros instructores del GEAMM Pere Tutusauis y Sergi Lugo, por lo bien, que nos entrenaron en el cursillo (y ahora nos damos cuenta que nos put...rón, a base de bien), ayudados por sus diligentes y guapas ayudantes Esther, Carla, Cristina y el “clean” Jordi Blade. (DJ)

Como todos nos lo pasamos muy bien, nos reímos mucho y al día siguiente nos dolía todo mucho, mucho, mucho, hemos decidido preparar más salidas. No sé, si fue así o me lo pareció a mí, pero así os lo he contado y colorín colorado esta “piada” se ha acabado.

José-Luis Niño

LA CANAL ESTRETA

17/04/2010 ULLDETER Marià, Xavi, Adrien i Esther

Sortida del refugi: 7h Arribada al refugi: 11h

L’Estreta es una canal de 220 m aproximadament amb una inclinació màxima de 60 graus de la cara Nord del Gra de Fajol Petit (2563m), encara que jo diria que el segon ressalt de gel tenia una mica més d’inclinació que fa que et pensis les passes, però de totes maneres no és gaire difícil i es gaudeix molt. “La més fàcil de les difícils” va dir l’Adrien... ideal per iniciar-me!

Les condicions no podien ser millors: un dissabte de sol, la neu dura i ningú a la canal. Era un dia rarament tranquil i no ens trobàrem cap altra cordada durant l’ascensió. ¿Què més es podia demanar? Doncs que l’aproximació fos ràpida i fàcil, i dit i fet; només uns 25 minuts des del refugi i no perds mai de vista la canal, no té pèrdua doncs només has de seguir la traça en línia recta creuant la pista de l’estació fins arribar-hi.

Amb grampons i a peu de via ens organitzem en 2 cordades: Xavi i Adrien / Marià i Esther.

Xavi comença amb el primer ressalt cobert de gel (complicat fer-ho de primer amb un sol piolet) i intenta assegurar el pas però no troba res que li donés seguretat i, després de trencar vàries estalactites, es decideix a seguir endavant i passa el segon ressalt també abans de fer reunió. El nostre artista ens té congelats mentre aprofita per practicar posant aparells (friends i tascons), no utilitza els parabolts que troba a la canal. Finalment puja l’Adrien fins a la reunió amb les nostres cordes per pujar els dos que quedàvem de segon. Jo vaig pujar la última, els ressalts tenen la seva dificultat però no vaig pensar massa i els vaig superar gaudint molt dels passos i posant en pràctica tot el que he après últimament. Estàvem passant-ho molt bé!

Pel següent tram no cal encordar-se, estava tot cobert de neu dura i es podia fer amb seguretat fins sortir del tram encaixonat on hi havia un parell de parabolts a la dreta, dins d’una petita cova que formava la neu i la roca. Aquesta reunió ens va servir per assegurar-nos el proper llarg que va iniciar la mateixa cordada però aquest cop l’Adrien obrint camí.

La segona cordada comença amb en Marià de primer, que supera aquesta part mixta de roca i neu on hi havia alguns passos de moderada dificultat, jo considero que millor col·locar punts entremitjos encara que sort que ningú va caure perquè el primer tascó nostre va saltar sol amb el moviment de la corda que no feia força cap a baix com hauria d’haver fet. La reunió es troba a l’esquerra passat el tram de roca que t’obliga a flanquejar a la dreta i després apropar-te de nou a l’esquerra, de fet no vàrem veure els parabolts (amb cadena) fins que ja s’havia improvisa’t una reunió a 1 metre d’ells.

Per acabar la canal tampoc cal anar encordat, l’últim tram té una inclinació menor i es pot fer sense dificultats.

Tots estàvem molt satisfets de com havia anat tot i crestegem fins al cim per fer unes fotos. En acabar desfem les nostres passes en direcció oest i baixem per una pendent de neu entre els dos Fajols que va acabar sent un tobogan i el piolet l’eina de propulsió.

Aquesta piada està dedicada als meus companys que van pujar la Canal Estreta amb mi, va ser un dia genial i us mereixeu un reconeixement tots 3: Xavi, Marià i Adrien.

Per cert totes les fotos son obra d’en Marià.

Esther Lozano