SORTIDA BTT (MATARÓ-TORRE DEL MORO)

Els Dissabtes al matí ara son diferents ... son Bladefantàstics ... son Bladediferents ... son Bladebeteteros ... son ... Bladedisfrutons !!!! Baja ... que ser del GEAMM no vol dir que tot sigui escalar i escalar ... ara també és anar a caminar, anar a fer birretes, anar a fer roco i també anar en "bicicleta" i ... això és d´agrair.

(VIDEO RESUM)

Aquest Dissabte ... hi ha personal nou ... com en Jaume, l´Eduard i ... els de sempre ... en Bladé, la Eva, la Cris, la Esther i l´Alfredo i ... d´altres que han fet campana però que tornaran al proper Dissabte.
Avui toca enfilar-se riera amunt d´Argentona, xino-xano, avui el ritme és diferent, però toca pedalejar igualment. Anem guanyant metres a la riera fins deixar-la enrera i creuar l´esfalt de la C-55 ? ... per agafar ... vaja ... per agafar un camí que s´enfila ... i s´enfila i .. cada vegada ens costa més respirar ...
... eh Cris que deixaràs de fumar ...
i pujem ... i pujem ... fins arrivar a la urbanització de S. Josep i allà comencem a baixar ... i a baixar (que guai) fins arrivar a la Carretera de Dosrrius-Llinars del Vallés ... que fem ????
La Eva i en Jaume ja fan tard (això és el que diuen o potser es volen escaquejar dons la proposat és anar pujant i pujant fins la torre del Moro) o sigui que ... aquest dos marxen carretera avall direcció a Mataró i la resta ... segueixen pujant i ... pujant i ....
...colorint colorao este cuento se acabao ...






"... Geamm ... un estil de vida "

MONTSERRAT_LA PASTERETA_VÍA VILMAMBAR 130MTS, 6a/V OBLIGAT

L’Alfredo ha tornat a organitzar una “romeria” GEAMM per el cap de setmana, la intenció doncs és anar a la vora, per exemple Montserrat. I com esperem ser bastants, doncs una zona os es puguin fer varies vies “paral·leles” per a diferents cordades, amb graus variats, etc.
Diumenge 24 de Gener del 2010, he quedat amb l’Alfredo a Vilassar a les 7.50AM, hem dormit poc, ja que havíem anat a sopar,... i de xerrameca fins tard.
Ens adonem que no estem segurs de si hem d’anar a Mataró, però ens hi acostem per si trobem a en Pere T a l’estació.
Continuem la ruta cap al Bruc, on esperem trobar-nos amb en Xavi i la Eli, la Sandra i l’Alberto, i la Montse M i en Sergi (aquests finalment també fan panxing).

Esmorzem i per feina. Ens repartim les vies. Escollim la Havana Club (Xavi-Eli), Funció Clorofíl·lica (Sandra-Tito) i Vilmambar (Alfredo-Esther).
Al bar, hem sortejat qui comença la via, i per tant qui dels dos fa, per primera vegada, el 6a de primers en una via llarga. Caxisssss, li toca a ell. Bé, ens deixarem treura a passejar no?!!!

Deixem el cotxe a l’aparcament i amunt! L’alberto posa el turbo i la resta treiem el fetge, fins que se m’acut la brillant idea de: “Alberto saca una foto que hace un montón que no salimos juntos en una...jiji”.
Arribem a peu de vía i cada parella a la seva Vía.
L’Alfredo i jo tenim, per primera vegada, un doble repte:
1. Escalar junts i sols de cordada
2. Enllestir el 6a

Dades de la Vía
130mts, 6a/V obligat
De l’any 2001, super equipada amb 33 parabolts i R
Material: 11 cintes i R’s
Es troba a l’esquerra de la Funció Clorofíl·lica i just a la dreta d’un cordino (no recordo si estava en un pont de roca) blanc.

Primer llarg (30mts-6a):
Amb “un par” l’Alfredo comença. Es veu molt ben equipada. Amb tendència a l’esquerra per sota d’una fisura. La primera reunió es troba a l’esquerra de la fisura i al costat de la sabina.
Costa una mica, fa fred i els ditets els tenim glaçadets. Però es deixa fer. L’Afredo planta un parell “d’espatarres”, d’aquells de uff, uff, però com un campió arriba a la R.
En una ressenya posava que la R1 havia volat, així que anàvem preparats per si havíem d’enllaçar els dos primers llargs. Però la localitza a la primera. Cert és que els parabots de ka R1 són una mica sospitosos. Però es fa la R bé, només un mica incòmoda. Estem orgullosos l’un de l’altre, i sabem que ja podem seguir endavant. Hem superat les dues proves: el 6a i la companyia (ja sabeu que l’Alfredo al principi no em trobava gaire el punt, potser per això la Luisa va dient que algun dia acabarà sent el meu Padrí de Bodorrio, jiji).

Segons llarg (20mts-V+):
Em toca, i fa tres setmanes que no escalo. Respiro fons i amunt. La sabina és de fiar i només em falta agafar-la amb les dents. Amb tendència a la dreta, superant la fissura. Em costa sortir, però un cop arribo a la primera xapa, prova superada. Ja tot recta cap amunt seguint l’estela dels parabots. Hi ha busties d’escàndol, que es fan buscar però ja sabeu “orgàsmiques”. Començo a disfrutar.
En una petita feixa hi ha la R2. Compte perquèqueda molt a l’esquerra de l’últim parabolt, sembla que l’hagis de saltar, ja que el primer parabolt del 3er llarg es veu molt a prop. I com aquest és el llarg més curt, no t’en adones fins que poses els peuets a la feixa.

Tercer llarg (45mts-V+):
Aquest és el llarg més llarg. (Creiem que el Tito i la Sandra ja han arribat al cim de la F. Clorofíl·lica). Aquesta vegada sí que m’ho he muntat bé, l’Alfredo fa el 6a i el llarg més llarg!. Puja amunt una mica cansat, i resseguint el traçat evident dels parabolts. Al principi una mica dubtós i de seguida li passa el mateix que a mi en l’anterior: comença a disfrutar com un “enano”. En aquest llarg és on si fa aire, es poden recomanar l’ús de walkies. Arriba a la reunió i es troba a la “parella feliç” ja fent el rapel de baixada (per sort en Xavi la Eli, encar no han arribat al cim). “Alfredo és que eres un poco lento eh!!!, no soy yo!!!!jiji” la R3 és conjunt amb la de la Funció Clorofíl·lica.

Quart llarg (35mts-V):
Torno jo. Aquest comença molt per l’esquerra de la reunió, amb una mica de flanqueig, passant les dues primeres sabines. De seguida veus el parabolt. I ja tot recte cap amunt. La sortida és molt divertida, ja vas més relaxat i fas una pose una mica extranya. Genial!
Després sembla que suavitza, però de seguida trobes passets macos que has de mirar una mica. Arribo al cim.

Descens: Rapel·lem per la mateixa vía, empalmanet el llarg 1 i 2.
Em ve una mica d’emoció, per varies coses: feia bastants dies que em faltave l’emoció del diumenge d’escalada, el temps s’ha comportat com un mestre, i el meu nou company a sigut un campió i sembla que hi ha hagut força “feeling”.

Arribem de nou al Bruc i en Xavi i la Eli ens ensenyen un raconet on fan un te amb menta típic magrebí, que està força força bo! i continuem filosofant com en el sopar del dia anterior.

Que guai, aquests diumenges. Ah! I per acabar-ho d’arrodonir, arribem a casa super d’hora, a les 17.30h, i em dona temps de veure en Marc encara que sigui per tancar els ulls i dormir una mica fent-li carantonyes!
Quan repetim?
Ther

Buscant cargols

Diumenge, 17 de gener. "Segresto" a l'Alfredo per anar a fer una mica d'esportiva. El lloc triat és la Cova del Cargolaire, a la zona de Calders:

http://fernando-espacioamorylocura.blogspot.com/2010/01/el-cargolaire-la-cova-del-cargolaire.html

Tenim el privilegi d'estar acompanyats per la Cris, en Carles, en Marc, i l'Albert, més conegut com a Kueka. El temps està gris, lleig i amenaça pluja, però al Cargolaire no cau ni una gota, hem tingut sort.

Un cop allà, ens sorpren que les vies són curtetes, però uff, no tenen desperdici! Els "novatos" comencem escalfant en vies de V+ (Mercisu, Inevitable Destí) menys la Cris, que es curra un top en un 6b+ quasi impossible (es diu "Panxeta dels Collons", us podeu imaginar...). La tia està feta una crack, i en texans, ostreeeees!!!! Mentrestant, els "veterans" no perden gaire temps i van del 6è en amunt, només faltaria! Així, veiem a en Kueka pujant un 7c (Recompensa), a en Carles fent totes les vies que pot sense tibar massa, que encara està lesionat, i a en Marc encadenant, entre d'altres, un 7a+ (Minerva) i un 7b (Aznar Mort, bonito nombre!).

El dia passa molt ràpid. L'Alfredo no para, entre pujar tot el que pot i tirar fotos. Sort que almenys ell ha portat la càmera. Mentre anem fent veiem escalar una tal "Elena", que és la campiona de Catalunya (ens cau la baba i tot!). En Carles, entre via i via, dóna instruccions: "mira peus", "reposo, Alfredo!". En Marc assegura la Cris, que avui tiba com mai. Ell també posa a prova la seva força en cada via. I com escala en Kueka...un altre friki pel club!!!

Al final del dia, l'Alfredo i jo li fotem un "pegue" a la Panxeta dels Collons, però ens hem de penjar. Com s'ho havia fet la Cris, per remuntar aquell pas? Bé, almenys acabem la via, que ja és molt. També ens fa gràcia provar un 6b que en Carles i en Kueka havien fet com si res (Maleïts Diners, crec que es diu). Ens pengem, descansem, bufem i tornem a bufar, però arribem a la R, sí senyor, un bon final!

El dia acaba amb una birreta o similars al bareto del poble, on, per cert, tenen les ressenyes d'aquest sector, que no es troben a internet. Evidentment, hem acabat de nit!

Barranc de Fontanella (Organyà)

Us pensaveu que s’habien acabat els barrancs?? creieu que el fred ens pot aturar?? no hay dolor! encara tinc unes gélides piades barranqueres per explicar.
Us enrecodeu del “pastelos” anunci de televisió de Fontaneda? que estava acompanyat per el típic eslogan estupid que no et pots treure del cap… “Que buenas son las galletas Fontaneda” no us podeu imaginar l’impacte que té la publicitat sobre les nostres debils ments, fan amb nosaltres el que volen… total, que no se perque però la similitud de la marca de galetes i el nom del barranc van fer sortir la meva vena creativa i vaig improvitzar un nou eslogan que deia així… “Que buenas son las Gargantas Fontanella” si si…això es el que hem vaig dedicar a cantar durant tota l’aproximació del nostre nou barranc, si partim de la base que el barranc tenia una aproximació de 1h 30min, podreu compendre al meu company Nogués que hem va engegar a la merda reiteradament. ...I si, estic d’acord que a vegades el meu cap no lubrica el que hauria de lubricar… pero que miembro del GEAMM esta en todo su sano juicio?? Quien este libre de culpa que tire la primera piedra…que yo la rappelare.
Accés:
Just passat el poble d’Organyà en direcció a la Seu d’Urgell i avanç d’entrar al tunel aparcarem el cotxe a una esplanada que ens queda de la dreta. Aquest barranc que ens permet fer una combinació amb dos vehicles, si és així, 300m avanç de l’esplanada en direcció a Organya trobarem una pista no esfaltada que haurem de pujar fins trobar una cadena a la nostre dreta, aparcarem el vehicle on es deixi i seguirem el cami de la cadena fins a l’inici del barranc uns 10 min, sino diposem d’aquest segon vehicle, toca fer una bona passejada que és el que vam fer nosaltres.
Aproximació:
300m avanç d’on hem aparcat el cotxe direcció Organya surt una pista que ens porta fins a l’inici del barranc , es pot agafar de referencia una torre electrica que hi ha a la primera curva.
Despres de caminar 4,5 quilometres trobarem una cadena a la nostre dreta i seguirem per aquest cami, despres d’una curva molt tancada a mà dreta busqueu alguna fita, no ho sembla peró es l’inici del barranc, uns metres mes avall comença el primer rappel.
Un coñazo, i perdó per l’expresió, si no vas amb dos cotxes tens una patejada de 1h30min per una pista amb fort desnivell i alguns sotracs i pedres, no té res d’espectacular al contrari es fa pesada, potser l’únic destacable es que guanyes altura rapidament i que en algun revolt és pots apreciar la vall del Fontanella que va a morir al riu segre.
Descens:
Tot i ser un barranc amb aigua estancada però neta al primer tram i sec i engorjat al segon, es una petita joia, possiblement un dels mes bonics de la zona. Nosaltres vam triar fer-lo a l’octubre i la veritat, no podiem haber triat millor. És un barranc que es mante sec gairebe tot l’any, nomes en contades ocasions podem veure baixar aigua, es fàcil apreciar aquest fet, ja que el barranc està ple de vegetació, arbres i plantes pels voltants e inclus dins del caudal, això va comportar que la tardor decidis tenyir de marró, taronja i groc el camí del nostre descens.
El barranc comença amb una succesió de rappels i desgrimpades curtes amb aigua estancada, fins arribar a dos rappels de 10 metres el segon dels quals en guardava una petita sorpresa, una formació d’estalactites, que curios…Seguim endavant i veiem que el barranc es comença a engorjar, per variar ens comença a ploure factor habitual a les nostres sortides barranqueres, però aquest cop estavem tranquils, es practicament impossible que en un barranc sec és tranformi en una trampa mortal. Els rappels van agafant interes i es tornen més aeris, 20, 10, 12 metres fins arribar el que es considera la “cream de cream”, les pareds s’ajunten deixant poc més d'un metre d’amplada i uns cent metres d’alçada...i nosaltres allà, al vell mitg d’una gran fissura que dibuixa la muntanya. Les reunions començen a ser un pel més incomodes equipades amb algunes cadenes, la teva veu i la del company ressona per les pareds i el soroll del la pluja és torna més debil i agud. Arribem a un rappel de 20m amb una formació que recorda a un tobogan que desemboca a una marmita trampa de 3 metres seca i perfectament equipada per sortir, finalments fem l’ultim rappel de 27 metres, la pared dibuixa una extranya corba que et fa apreciar l’impacte que algun dia va tenir l’aigua sobre aquella inmensa Pedra.
Si tenim en compte que es un barranc sec, que no hi ha cap salt n’hi cap emoció adrenalinica considerable haig de dir al seu favor que es molt maco i engorjat, la part del final no us deixara indiferent.
Retorn:
Un cop arribat aquest ultim rappel prenen un camí que surt per la nostre esquerra i va paral·lel al barranc, uns cent o dos cents metres més endevant tornem entrar al barranc ara ja convertit en un petit rierol molt brut de vegetació i seguim les fites que ens porten fins a la carretera on hi ha el tunel i el nostre cotxe aparcat.
Aproximació: 1:30 amb un cotxe, 10 minuts amb 2 cotxes.
Descens: 2h
Retorn: 15 minuts

By Bladé

VIA ARESTA DEL VIOLI -110 m V ---MIRANDA DE SANT BENET

DIA 16/ 01/ 10

Quedamos a las 7.30 de la mañana.

Repetimos cordada, Jose Alfredo, Enrique y un servidor.

Nos ponemos en marcha, vamos a Montserrat, via Aresta del Moli, segun las reseñas un -V, ya os contare!!

Desayunamos en Monistrol, aparcamos el coche en el aparcamiento del Monasterio, cojemos direccion St. Benet, al pasar el refujio a unos 10 minutos nos topamos con una roca a mano derecha, que nos lleva a una canal, ya se ve donde empieza la via, os podeis creer... ya teniamos delante a una cordada de tres, nos toca esperar...tanto madrugar!!

Empieza el 1º largo, Enrique poco a poco va subiendo, empieza con un IV y se va poniendo a un -V, yo voy subiendo junto a Jose y el paso clave le pongo una escalerita(regalo de reyes).2º largo IV+ lo hago yo, muy facilon..manos pies de todo, monto la reunion en un arbol, 4 pasitos y empieza el 3º largo segun la reseña, un IV+ de eso nada, a unos 10 metros por encima de la reunion, la montaña se pone vertical con un par de pasos guapos guapos, y con un punto!!, hay un pequeño franqueo a la izquierda, ese paso y los 6/8 metros siguientes para mi en V o V+ ,como vi que era jodidillo, les puse la escalera, "de maravilla", el ultimo largo es de tramite para llegar al cim /II.

Ufff que viento, pero que vistas!! estamos enfrente de la Prenyada, del Elefant, la Monia/Monieta.

La via es recomendable, limpia y disfrutona.

Para ser la 3º via larga de Jose, esta vez se ha superado, con Enrique ya llevo algunas mas ya nos conocemos.

El descenso se baja desde el cim, entre la panxa del Bisbe y la Miranda de Sant Benet que nos deja en el camino de Sant Jeroni, 30 minutos.

Otro dia de escalada, la proxima intentaremos dejar Montserrat de lado y que Jose, cate otro tipo de roca que ya le toca!!

Cuidaros

DERSU UZALA 230m V+. MOTSERRAT SUR

" el dia dels incrèduls, 19.12.09"

Lo millor d'aquest món és ser un ignorant feliç, tot et va bé, i a sobre aquesta ignorància de regal et dona confiança i seguretat; i que millor que anar a escalar un día que a les 9 del matí el termómetro marca -5º C a la carretera d'òrrius. La cordada d'atrevits ignorants sóm l'Alfredo i en Ferran, això sí, tinc una queixa però li perdono, em va prometre qque portaría els seus pantalonets curts "mimetas-gays" i no ho va fer, amb les ganes que tenía de veure aquelles cames tan "femenines" que té... Farem la Dersu Uzala, tan criticada a internet, a nosaltres ens ha agradat, i jo reconec que al haver estat oberta per un amic meu, en Jan Peña, li he trobat un encant especial. Els únics amics que ens han acompanyat: en Xavi i l'Eli, pero ells han decidit fer esportiva, pero quin esmorçar que hem fet junts, eh!!!!Dels 6 llargs de la via, el primer té una fisura en diagonal neta de proteccions, molt facilment protegible, això si, les presses plenes de sorra, això li dona una mica més d'aventurilla. El tercer llarg també és una fisura tota desequipada ( aquest cop ben neta), amb un sol parabolt a uns 4 metres abans de la reunió, potser és el millor llarg.I el quart llarg un flanqueix molt curiós, intentarem no caure que sino tocarem les campanades abans de cap d'any. Segons el cotxe temperatura de 2 graus, bona temperatura segons Wolfgang Gullich, segons ell l'idonea era uns 0ºC, bé, excentricitats dels que van tan sobrats!!Això sí, com lluia molt el sol, al cim ens vem quedar una estona disfrutant dels vols que feia constantment un helicopter dels bombers, era un petit regal per haver fet la via." todo bien eh Alfredo, y los demás en casa haciendo ganchillo, jeje.." Era la primera vegada que escalavem junts, el tret de sortida a següents vies que arribaran amb el temps, estavem motivats, i aquesta motivació ens ha fet pujar ben amunt, segons alguns l'escalada és " la conquista de lo inútil" , per mi l'escalada és en cert grau "la força de la vida".. i quina vida!!!! I ara pels esceptics, ateus, agnòstics i incrèduls... No ens torneu a abandonar!! snif snif... cada escalada és una aventura diferent, un sol llarg amb un amic ja és un éxit, i s'ha d'aprofitar. Quin dia!! i de nit ens esperan tots els amics del geamm per fer un bon sopar " Brindem-brindola..."Ferranet

Nadal a Marroc

Salamaleicum!
Després d'altres nadals frustrats amb intents de viatjar al nord d'Àfrica, per fi aquest 2009-2010 ha estat possible. Setmanes de preparació: la ruta, el billet, l'equipatge, el material, la furgo, els papers, la organització, el planning....

El resultat ha estat 8 dies visquent una experiencia inolvidable, un viatge de molta proximitat a la gent i un regal de paisatges de muntanyes, palmeres, oasis, dunes, cels estrellats, nits de lluna plena i matins de sol lluminòs i radiant.

Vam sortir el dia 27 al migdia amb vaixell des de BCN fins a Tànger.

28/12/09: arribada a Tànger. Nit a l'alçada de Casablanca en un càmping amb bones instal·lacions, proper a la costa (Càmping Siad aprop d'un complex turístic anomenat Skoura)

29/12/09: Marrakech. Dinar en un riad típic de la medina i passeig per la plaça Djema el Fna, el zoco, la medina, els curtidors de pell... L'ambient és d'una activitat constant, gent amunt i avall, motos, ases, bicis, peatons, nens, turistes... A la nit la plaça s'omple de restaurants a l'aire llire i l'espectacle comença, hi ha música en directe, venedors ambulants... Abandonem la ciutat i creuem fins pasada la mitjanit el port de l'Atles, passant la nit en una població de pas en un aparcament de camions. Com sempre hi ha algú que fa de vigilant nocturn per una modesta propina.

30/12/09: continuem carretera a Ourzazate per veure la kashba i fent via per arribar a les Gorges de Dades on dormim en un càmping-hotel més sols que uns mussols. El paisatge és molt espectacular, les muntanyes rocoses de color vermell, palmeres, rius...

31/12/09: avancem cap a les Gorges de Todra, evidentment no ens podíem perdre aquesta ansiada visita. Arribem ben d'hora, hi ha pocs escaladors a les parets. En Sofian que feia dit a l'entrada a la vall, ens mostra en un plis plas els sectors més famosos: el pilar de Couchant, els jardins, l'elefant, les gorges petites... Quedem fascinats de les roques tant vermelles, del riu, de la verdor del fons de la vall, de la temperatura... Ens volem quedar a viure! Mica en mica les partes es van omplint d'escaladors: la roca púrpura del todra, la via clàssica al pilar... Oh! quina enveja! Nosaltres si volem passar en cap d'any al desert només podem fer una via! I dit i fet, pim pam fem una via de 40 metres de calcari fascinant de color vermell i ple de bústies i fissures... Res més, enfilem de nou la vall per anar cap a Merzuga, al desert de Erg Chebbi.
Quilòmetres i quilòmetres d'asfalt per arribar a aquest racó de Marroc que casi fa frontera amb Argèlia. Tot just arribem a la gran duna, es posa el sol i apareix la lluna. Quin espectacle de colors! Coneixem en Barakt que ens ofereix una nit de cap d'any molt especial: excursió nocturna en dromedari, sopar a la llum de la lluna plena, foguera, música i dormir en haimes. Uafff!!! quin plan! sense dubte, la mirada d'aquell noi era sincera i el plan era perfecte. Cap allà que hi anem!
I quina nit més especial de cap d'any... No tinc paraules.

1/01/10: Refem la carretera, aquest cop acompanyats per en Mohamed fins Erfoud. De les dues màgiques passem al llac Srji, a pocs quilòmetres del desert. Fem carretera cap Ar-Rachidia i avacem fins Midelt, de nou travessant valls rocoses ambientades per oasis de palmeres i rius abundants (Gorges de Ziz). Dormim a Azrou, que és una població que ben podria ser Àustria o Suïssa, doncs hi ha un majestuós bosc de cedres i cims nevats amb algunes pistes d'esquí.

2/01/10: visitem els micos autòctons que hi ha en els boscos d'Azrou, que estan farts de cacahuets i galetes de xocolata però que són divertits. Cansats de fer el paperina amb el micos, de nou pillem carretera i arribem a Fes. Ja hi tornem a ser: cotxes, claxons, motos, bicis, peatons, burros carregats amb persones i aliments... Quin yuyu amb la furgo! Decidim quedar-nos a la part nova de la ciutat, dormir en un hotel baratet i aparcar la furgo just al davant per tenir controlat tot l'equipatge. Agafem un taxi i visita de tarda-vespre amb un noiet que es diu Abdel i el seu amic Si Mohamed. Fes és una ciutat que et trasllada segles al passat, les portes d'accés a la medina és un batibull de persones, taxis, fums, motos... Sorolls, olors, colors... Realment desordenat i brut, però autèntic i fascinant alhora. Veiem les mesquites de Karaiouan, Al Andalus, els curtidors de pell, una "madraza", un museu d'instruments i música tradicional, la panoràmica nocturna de la ciutat... Passegem per la medina de la mà d'un nen molt eixerit i del seu amic que estan encantats d'explicar-nos coses i mostrar la seva ciutat als estrangers. Prenem uns tes a la menta i mengem el millor entrepà que he provat mai, en un xiringuito de carrer, només encantats per la màgia del carrer i el moviment de la gent amunt i avall.

3/01/10: visita del nostre veí Hassan a Fes. Quedem en una avinguda principal i fem una immersió total amb el seu cosí que viu a la cuitat i el seu germà, en Si Mohamed (deu ser un nom típic d'allà, no és el primer). La henna, la xilaba, el xai, els banys termals, la sopa "harira"... Tot un dia acompanyats d'aquesta gent que van fer de la trobada un inici d'una relació molt especial.

4/01/10: carretera a Chefchauen, al cor del Rif. Un dia únic de pluja que escollim per fer-nos un massatge després de tan estrés jejejjeje. Aquest poble és molt peculiar perquè les parets i les portes dels carrers estan pintadets de color blau per espantar els mosquits (diuen) i també pots fer-te un fart de fumar "quif"... A la nit retorn a Tànger per agafar el vaixell camí a BCN. Ens esperem moltes hores de mar i mar... Sort tenim de la amable companyia d'en Hassan i en Si Mohamed que també estan de retorn a casa, tots cap a Palautordera.

En resum: un viatge exòtic i farcit d'autenticitat que ens ha deixat amb bon gust de boca per tornar amb ganes d'explorar al màxim les seves parets i les seves muntanyes i com no gaudir del seu menjar i de la seva gent.
Inshala sigui possible!

Inshala amb companys dels SEDEG i del GEAMM!!!

Inshala mantinguem en el record per sempre aquesta experiència tant fantàstica!
Records a tots els que us hem conegut en aquest viatge i sucram per la vostra amabilitat.

by Montse i Sergi :)

Anglada-Guillamon a la CADIRETA 160m Ae3

Ja estem al 2010 i ja hem fet la primera escalada de l’any !! Com descriure-ho ?

Ha sigut una via de les que no et deixen indiferent... un dia que recordaré sempre... i una companyia inmillorable a tots nivells; experiència, optimisme i amistat.

Dilluns 4 de Gener, sota baixes temperatures i risc de pluges anunciades marxem plegats cap a a la zona d’Agulles, Montserrat. La via només té 4 llargs i tal com deia en Pere; - si plou no ens “mullarem” – per què ? Doncs els 3 primers llargs estan protegits i caracteritzats per un impresionant sostre totalment horitzontal de més de 10 metres . El dia era enúvolat i gris, però no ens importava, estavem encegats pel repte que ens havíem proposat.

Els 2 primers llargs transcorren en vertical sota el sostre, una sortida de IV+ una mica expo o bé simplement no és de IV+, ja que carregats amb 24 cintes exprés, dos estreps, un parell de polars i una roca suvada fa que t’ho miris tot molt. A la segona xapa ja comença l’artificial que no abandonarem fins a meitat del 4rt i últim llarg.

Parabolts, espits i burils conviuen plegats, diferents dècades reflexades en una emblemàtica via de la cara Nord. La proximitat de xapa a xapa et fa agafar la confiança que ràpidament desapareix quan davant teu es presenta una placa de spit trencada ... on cal penjar-se d’un cordinillo dels fins per puguer seguir progressant... uf! Quin iuiu!! I també et fa creuar els dits al pròxim buril o spit de l'època per tal que la seva placa aguanti una cordada més.

A partir del 3er llarg comença la festa. En Pere flanqueja a la dreta fins arribar al primer parabolt del sostre, dansa i harmonia i una bona dosi de tècnica per progressar en horitzontal i sense oblidar el buit que hi ha sota els seus peus; el camí des d’on uns pocs caminadors miren amunt sorpresos i saluden. Una manera d’escalar molt diferent al que estem habituats; fifi, mariner, estreps, postures de contractura assegurada ... de cop desapareix als meus ulls per afrontar una ascensió menys horitzontal arribant finalment a la tercera reunió. L’escalada al llarg del sostre com a segona de cordada no deixa de ser igualment impresionant!.

El 4rt i últim llarg l’afrontem sota una boira pixanera i un aire fred que talla la cara. 4 passos d’artificial en burils de millor no mirar-tel’s gaire i sortida de III en lliure, molt poques xapes fan que el camí no sigui gaire clar i el pes de les cordes també dificulta l’últim tram de l’ascenció a l’enboirat cim.

Això sí, unes reunions de campionat ! Tant d’equipació, parabolt i anelles, com per repiseta ampla i còmode, on no ens varem oblidar de contemplar el pati i vistes enboirades del nostre voltant.

Fred ? Polars, guants i bambes van ajudar però l’emoció i adrenalina és el que realment ens van mantenir calents durant les llargues i estàtiques esperes a les reunions.

Gràcies Pere per haver tingut la confiança en mi de portar-me a fer una via com l’Anglada – Guillamon a la CADIRETA d’Agulles. Espero que aquest 2010 ens porti reptes com aquest i els poguem superar plegats.

By Carla :-)