dissabte, 18 d’abril del 2009

LES CALANQUES: "CORDADA PLORAMIQUES"

Aquesta setmana Santa hem decidit anar tota la colla del GEAMM a "Les Calanques", al costat mateix de Marseilla (França). Alló és el paradís dels escaladors, dins un entron idíl.lic, a tocar del mar Mediterrani. La grandària del llóc, la fascinació de les seves plaques i agulles, la roca calcàrea de color blanc intens davant mateix del mar ... i el color blau del mediterrani sedueixen a tot aquell que s´acosta, tan si és escalador com no. "Les Calanques ofereix vies a mida de tothom. Ara només tocar disfrutar !!!!


(VIDEO INTRODUCCIÓ)


Després d'una setmana i havent tornat al planeta terra, miro una mica enrere i no puc evitar que m’entri una certa nostàlgia. D’entrada i sent conscient de la meva curta vida en el món de l’escalada i per tant de la meva ignorància...i poden dir que no se si algun dia tindré criteri per opinar objectivament que es, que val la pena o com s’ha de viure l’escalada...però sí afirmar que el que vaig (vem) sentir aquell dia va se espectacular i molt emocionant.
Divendres 10 d'Abril, varies cordades ens disposàvem a fer la Vía CIVA i la TEMPLE (víes paral·leles) per retrobar-nos a mig camí i poder acabar a la mítica CANDELE. D’entrada dir-vos que no ho vem aconseguir.
La “Cordada dels Ploramiques", es a dir, en Jaume, en Víctor i Jo vem intentar la CIVA. Val a dir que era la primera vegada que escalàvem junts. I la paciència i els consells d’en Jaume van ser crucials per ajudar a tirar amunt.

Vaig iniciar la vía amb el primer llarg (un 5c+), molt “atlètic” (la Lu el va fer a la primera cordada com si res...), i vaig pensar “pa lante...como los de alicante...”.
Puff, allò era massa, sort que en Pere havia anat deixant vagues pel camí.
La Primera deducció: “Que lenta que sóc...”
La segona deducció: “em queixo massa quan no ho veig clar...”
La tercera deducció: “aquell 5c+ era més que un 5c+...” (el plus és amb accents francès).
Era molt i molt vertical, i inclús a trossos una mica desplomada. Cada xapa era “una gran victòria”, i una reflexió interna “abandono?....no, no puc...” etc. (però...estava clar que allò era massa). Vaig arribar a la reunió gràcies a les fidels ajudes de la Lu... Ara era el torn dels meus companys.

Internament anava analitzant la situació...”de segona puc anar fent...i en Víctor també...però està clar que en Jaume tota de primer...no és just...”.

Comença el Víctor, amb no poques dificultats, i jo vinga a recuperar corda. Va patir el noi. .... I en Jaume, que realment va demostrar les seves habilitats.
Jo anava mirant avall, i era tan vertical...va arribar en Jaume i en Víctor mig remuntant-lo.
Quan vem ser els tres a la reunió, amb una tranquil·litat immensa vem decidir en comú, i gairebé sense necessitat de dir-ho en veu alta, que abandonàvem la vía. No sé que va passar, bo ho tinc clar.. el cor se’m va accelerar d’emoció, per l’actitud, per la complicitat entre els tres. Les llàgrimes gairebé em saltaven... Vaig veure que ells també estaven emocionats.
Vaig cridar “Pere!...el cor sembla que em vagi a sortir del pit!!!!” (recordo molt be aquesta frase), i era veritat.

Vem fer el ràpel i cap a baix, prometent-nos i perjurant-nos que aconseguiríem fer-la algun dia.
Pot ser que això sigui algú important en el món de l’escalada...no?

PD: l'endemà vem fer cim plegats!! ;)

Text: Esther
Dissabte 11 "La Cordada dels Ploramiques" té un repte que va més enllà de la escalada. De fet no és ni un repte, dons no hi ha rés en joc, dons els sentiments, les emocions, l´amistat no entren dins d´aquesta paraula, però el que si que voliem retrobar eren aquelles sensacions quan s´acaba una via. I com la Esther, en Victor i en Jaume era la primera vegada que escalavem junts voliem experimentar tots plegats aquestas sensacions. Per això avui repetim cordada ... i la via escollida era la "Via la coco" situada al Sector Pyromanioaque situada a Sormiou (... vaja només el nom ja fa por). Una via que en un principi no tenia cap mena de dificultat ... però el temps ens tornaría a posar a prova.



La Esther és la encarregada d´obrir via. Només amb aquesta actitut ens demostra la seva fortalessa interna que el que va pasar ahir encara la feia més forta. Tot seguit en Victor i jó seguim el seu rastre. Fufa un fort vent però en cap moment aconsegueix tirar enrera la nostra motivació. El segón llarg li toca ara al Victor, amb un sonriure i una il.lusió i una mica de nerviosisme, tira endavant una flanqueig super estétic, disfrutant a cada pas fins arrivar a la seguent reunió. Com el vent no pot amb nosaltres, sembla que el temps ens tingui preparada una altre prova contra nosaltres. El tercer llarg es per en Jaume i així fins arrivar a la seguent reunió. Tot va bé ... de moment. Ho aconseguirem ??? Mirem per sobre nostre i el cel és cada vegada més fosc, no fa gaire pinta però nosaltres continuem. La Esther comença el 4 llarg i ... de cop i volta un fort aiguat cau a sobre nostre. La pedra comença a regalimar aigua per tot arreu


... que fem ??? Aquesta frase, aquesta paraula la tenim gravada dins nostre, dons és la mateixa que ens varem fer ahir.
Però aquesta vegada ... ens mirem ... i no calen paraules ... ho tenim clar ... continuem amb totes les precaucions màximes.
Així asolim el penúltim llarg. Reunío ràpida i jo enfilo últim llarg sota la pluja ... però aquesta vegada la maranatura deixideix tirar-se enrera per tot seguit deixar escapar les primeres ullades de sol.


Aquesta vegada síiii ... una vegada adalt del cim ens abracem per tornar a sentir ... emocions que fins ara no haviem descobert !!!
Gràcies Esther i Victor.
Text: Jaume.