VÍA BLEUE A "LES CHÉZERYS"

Emplaçament: França - Chamonixs
Zona: Davant el MontBlanc
Ubicació: Chézerys Slabs (part central)
Estan a Chamonixs vem trepitjar aquesta zona dos dies: el primer vem estar a la part esquerra dels “slabs”, tastant la vía “Desert de Samba” (5cmàx) molt bonica, el mateix dia ens vem alçar al cim de la “Aguillette d’Argentiere”, visita imprescindible si es trepitja aquesta zona.
El día de tornada, ens vem decidir a tornar, per el temps del que disposàvem. Ja que la zona era molt maca, les vistes com no, espectaculars, i el camí d’aproximació molt agraït, encara que ocupat per molta gent que practica “randonées”.

Dades de la Vía:
130m de longitud.
No sabem la longitud de cada llarg, però són forçar proporcionals, sent el més curt el penúltim.
Una peculiaritat de la vía és que empalma a la primera reunió amb la vía del costat i es converteixen en una de sola.
Ben equipada, el primer llarg amb químics i la resta amb parabolts. Vem porta màxim 11 cintes. Sense pèrdua.
Roca de molt bona qualitat, i amb “una cantos d’espantu”.
L’únic inconvenient de la zona, no de la vía en concret, és que no fas cim del tot, i baixes rapel·lant.
Aproximació (no té pèrdua):
Seguint la carretera que va de Chamonix a Argentière, hi ha una aparcament a la mateixa carretera que queda a l’esquerra, com si anéssim a “Coldes montets”, queda just a l’altre cara d’una petita capella.
Un cop aparcat al cantó esquerra, just a l’extrem esquerra de l’aparcament hi ha l’entrada a un sota bosc clarament indicat, doncs au cap amunt!
Nem seguint el camí sempre en travessa ascendent i direcció la “Aguillette d’Argentiere”. Les plaques queden a la dreta d’aquesta, i són fàcils d’dentificar, doncs hi ha un munt de gent grimpant. Pimer llarg 5b (Carla):
Una placa molt maca, s’ha de buscar una miqueta però de seguida ets a la reunió. (de fet aquí vem fer mig carrera amb la cordada que començava en el llarg del costat per tal d’arribar primers.
Segon llarg 5b-nosaltres ho considerem més aviat 5c- (Carla):
Segurament el llarg que fa que la vía sigui coneguda. Molt bonic i molt atlètic.
Surts de la primera reunió desgrimpant la roca, i unes passes més endavant localitzes el primer parabolt.
El llarg transcorre en la seva totalitat per un diedre, que acaba en una bonica bavaressa, però on ja estas fet pols (si més no una servidora).
Surts de la bavaressa i a l’esquerra tens una reunió una mica menys còmode que l’anterior, però molt correcte (accepte quan et persegueix la cordada de darrera...no hi ha massa espai)
Tercer llarg 5a (Esther):
Surto una mica cansada del diedre i tiro amunt, res a veure amb el llarg anterior. Es tracta d’una grimpadeta, de tal manera que em decepciono una mica (ja que jo volia fer una bona feina), fins que arribo a una tram de plaqueta que em fa sentir més orgullosa!, de cop i volta has de buscar una miqueta les presses, doncs desapareixen els “cantos d’espantu” i fas unamiqueta de zig zag fins arribar a la reunió. Molt bonica la última part del llarg.
Quart Llarg 5c (Esther):
El tram més curt.
Es surt per sobre la reunió fent un petit “salt”, inicialment fa una mica de respecte, doncs és el llarg més dret (junt amb el diedre), però de seguida descobreixes cantos per tot arreu, que no d’espanto però sí molt bons. Recte amunt amb tendència a la dreta. La reunió queda just a sobre la corniseta de lla dreta.
Cinquè Llarg 4b (Pere):
Li vem deixar el llarg més assequible a en Pere, però té una explicació....Durant la resta de dies ens va treure les castanyes del foc sempre que hi havia complicacions, així que l’últim el vem portat com una “princeseta” fins al cim.
Primera sortida amb tendència a la dreta, resseguint el flanqueig i l’últim tram cap a l’esquerra, clarament fins al cim.

Varem rapelar per la mateixa vía, però hi ha una linea alternativa amb unes grans anelles que es veuen clarament, la primera cau a l'esquerra.
Una vía i zona que ens va agradar molt a tots.

Salut i Alegría!!! Ther

Barranc de l'Infern - Lleida

Dimecres 19 d'Agost del 2009, Jordi Nogues, Jordi Bladé i en Sergi aprofitem el nostre viatge fins a les terres Lleidetanes i després de fer l'Estarón, anem cap a Tremp, a les Roques del diable, a Collegats, per a creuar el Noguera i fer el barranc de l'Infern, Mapa d'accès. Com que aquest any em estat agraciats per l'aigua caiguda, podem dir que portaba l'aigua justa per poder disfrutar d'aquest descens. Deixem el cotxe fora de la zona prohibida, tenim la intenció de creuar el Noguera fent servir la politja i fer la tirolina, es pot creuar a peu sense problemes el cabda el força baix (contrariament quan acabavem el barranc), per creuar amb la tirolina potem una politja d'acer i lliguem una corda per poder recuperar-la, molt divertit i aconsellable!!. seguidament l'accés és d'una 1/2 hora amb un sol de justicia i una temperatura de 34º a l'hombra. La pujada està fitada amb pedres, fins arribar a dalt de tot, aquí agafarem el camí de l'esquerra, és una pista que comença a baixar, fins arribar a un revolt, on sembla que a la dreta hi ha una cova, Roca Tova. Doncs el barranc comença a l'esquerra, al principi de tot és sec. i el primer ràpel el trobem a uns 50 metres. Al ser un barranc on les empreses d'esports d'aventura hi passen sovint, l'equipament és bó. després d'una serie de resalts arribem a la zona de foscos. Decidim rapelar pel de 17 metres, ja que és més sencill de recuperar la corda. L'aigua de dins, és totalment critallina, i ens arriba als genolls. Seguirem pel barranc, i superem un parell de resalts i ràpel i ja este fora. l'engorjament d'aquest barranc, és molt curiós i les formes especialment boniques. Disfrutem d'aquesta última part, gràcies a que raja una mica d'aigua. Arribem al final i és aquí on decideix si creuar el Riu o remuntar per la dreta, on trobem dos cables d'acer per a tornar a fer tirolines. Cal dir que gràcies a els raftings i a les piragües us podeu trobar que les comportes de riu deixen anar més aigua de la que hi havia abans, per tant varem decidir tindre que anar a buscar les tirolines Com annecdota, recordeu que la velocitat que es baixa és força elevada, i la recepció d'aquesta és una mica dura. Per tant és important que utilitzeu la corda per frenar la velocitat en aquesta.

Horari

Aproximació : 30 minuts (sense comptar el creuament del riu)

Descens : 1:30 hores

Retorn : 15 minuts

Ressenya

VIDEOS

Barranc Estaron - Lleida

Dimecres 19 d'Agost del 2009, en Jordi Nogués, Jordi Bladé i en Sergi, ens reunim per a fer el barranc d'Estarón, a pocs quilometres per sobre de la població de Llavorsí (Pallars Sobirà), carretera C-147 direcció Viella. Mapa Accés.

Barranc amb una aproximació d'uns 20 minuts, depenent si es fa amb 1 o 2 cotxes (amb 1 és suficient). Només creuar a la dreta desde la C-147 direcció Estarón veureu al final de la primera recta l'última cascada de 45 metres, aquí podreu deixar el cotxe; si seguir caminant per la carretera fins a la 4ª volta. Aquí podeu deixar el segon cotxe, en cas que enfeu servir dos. El camí és a l'esquerra, està marcat per fites, és força evident. L'entrada al barranc és una mica aleatoria, aneu mirant quant ja no quedi més desnivell, i veureu que hi ha força camins que porten a dins del barranc. L'entrada al barranc, és amb aigua, força freda, i la roca rellisca en aguns tramps, però en general està força bé. Hi ha ràpels on s'ha de vigilar perquè rellisca més. Es poden fer tobogans, de pocs metres i amb poc desnivell, però cal vigilar la recepció d'aquests. L'equipament és força bó (Químics i Parabolts), com que és un barranc bastant sencill, està equipat per a practicar, pe tant us podeu trobar dobles reunions i parabolts per fer guiats. L'últim ràpel, hi ha una pasamà una mica precari, des d'aquí, haurem de fer un petit pasamà, fins a la reunió que la tenim a l'esquerra, ja que des d'aquest punt podrem recuperar la corda molt millor i sense problemes. L'últim ràpel és realment bonic. La recepció a l'aigua no és saltable. Una vegada aquí el camí surt per la dreta i baixa fins creuar el riu i arribant al cotxe. (el veí del costat té una half, mirar de no entrar-hi).

Horaris:

Accès : 20 minuts

Descens : 2:30 hores

Retorn : 5 minuts

Ressenya

VIDEOS

PUIGMAL AMB BTT 02-08-2009

Ruta: Dòrria-Puigmal- Nuria- Fontalba-Ribes de Freser
Començem el mes amb ganes de fer cim però d’una manera diferent a la que estem acostumats, deixem peus de gats, els mosquetons i les cordes a part i ens posem maillot, les botes i agafem els nostres caballs de ferrò (la bici) per pujar a la montanya més alta de la provincia Gironina, unes de les mes emblemàtiques del pirineu català situada entre França i Catalunya, el Puigmal. Una ruta mes que coneguda per la gent de Ridaura a la Garrotxa, el quals es van oferir a ser els nostres guies en aquesta preciosa ascensió.
Dissabte 1 d’agost, 5:30 de la matinada carregem bicicletes al meu cotxe i ens dirigim fins a Ribes de Freser, un cop alla el temps just per fer un talladet i canvi de vehicle, 3 furgonetes plenes de gent i bicicletes ens estaven esperant, deixò el meu cotxe a Ribes que es on s’acabara la ruta i ens dirigim amb les furgonetes fins el poblet de Dòrria a un 1.500 metres d’altitud, el que seria el nostre punt de partida, un cop aparcats ens equipem, revisem bicicletes i omplim bidons d’aigua. A les 8:30 del matí començem a rodar, primer per unes petites pistes forestals amb un desnivell no molt pronunciat envoltades de prats verds plens de vaques , la temperatura es de uns 18º C, res a veure amb la litoral, si estava de conya. La bona companyia i els temes de conversa amèns fan que ens desviem uns 3 quilometres de la ruta, això comporta que el grup quedi dividit en 2, els ultims no s’equivoquen i passen a ser el primers i el primers passen a ser els ultims por despistaoooss , ens prenen l’equivocació amb bon humor i baixem fins a trobar el camí correcte, un trencant a mà dreta perfectament visible, seguim per pista forestal fins a trobar un petit prat amb un desnivell bastant considerable, despres d’això una pista bastant predregosa i una forta pendent que ens fa baixar de la bici constantment, aquí es comença a medir la tècnica i la força de cadascu, finalment disminuiex el desnivell atravesem une valla de ferro i anem a buscar un camí paral·lel, intentem augmentar una mica el ritme per mirar d’enxampar el primer grup, finalment els divisem a l’horitzo, decidim fer us d’aquells estranys sons que a l’anunci de la fabada litoral semblaven tan efectius, els que servien comunicar-se amb la gent del poble, ieejejeiiiiiiii!!! ieejejeiiiiiiii!!! Funciona! curiosament ens van sentir, vam aprofitar aquest retrobament per recuperar forçes i esmorçar una mica amb unes vistes privilegiades de la vall i del poble de puigcerdà. Un cop hidratats i amb la panxa plena reprenen el camí, aquest ens portaria ara fins a les pistes d’esqui del Puigmal atravessarem els remuntadors i baixariem per un caminet molt pedregos on vaig punxar, sort que anem preparats, en un tres i no res camara nova i segueixo al grup, ara el Puigmal es presenta majestuos davant nostre, sense gens de neu, una cara del Puigmal que encara no coneixia, a partir d’aqui les pistes forestals és converteixen en petits camins plens de roques ens alguns lloc bastants complicats de superar, fins arribar a l’ultim “repexò”, deixem de pedalar, carregem les bicis a l’esquena, som concients que ara toca patir almenys durant uns 30 minuts. El nostre calçat no es va possar gens facil la pujada, semblava que per cada pas que feies en baixaves tres, curiosament vam ser el segon grup que havia tingut la brillant idea de fer el cim del Puigmal amb bicicleta, tant ells com nosaltres van quedar sorpresos de l’estranya coincidencia, ells ja baixavem per la cara que nosaltres haviem triat per pujar, vinga que ja queda poc anaven dien. Finalment divisem la creu, companys estem a punt de fer cim, una senyora ens dona anims en els ultims metres, suposo que ens veia la cara de patiment… tranquila senyora no pateixi, si realment estic aquí perque vull. jejeje
Finalment fem cim, la gent flipava amb nosaltres , les fotos de rigor una mica de menjar i una mica de beguda, mirem l’hora i comença el dilema, que fem? anem directament a Fontalba o baixem fins a Nuria per despres tornar a remontar fins a Fontalba, anem bé de temps… diuen alguns, cap a Nuria? Vinga som-hi, a diferencia de l’altre grup de ciclistes nosaltres estavem disposat a fer la baixada sobre de la bicicleta, sempre que el terreny ens ho permetes, aixi ho varem fer, sorra, pedras i rocs era el nostre malson, tots vam posar en “jaque” el nostre equilibri, les nostres forçes i perque no dir-ho els nostres collons, alguna caiguda si que va haver, però ningu va pendre mal. Despres d’una baixada on la gent i sobretot els mes petits no s’explicaven com 4 penjats eren capaços de baixar, si hem prou feienes o podien fer ells a peu varem arribar a Nuria. Vam omplir bidons i menjar alguna barreta energetica, encara ens quedava la recta final, l’ascensió fins a Fontalba, començaria l’itinerari menys ciclable de tota la ruta, forts i curts desnivells, moltissima pedra, però envoltats d’un paisatge màgic, aquí varem acabar d’esmicolar les nostres forçes carregant constantment amb la bici a l’esquena i pedalant poc, molt poc, la recta final va ser molt física, del primer de nosaltres fins a l’ultim es va crear un espai de temps de ni mes ni menys d’una hora de diferencia. A mesura que la gent anava arribant a Fontalba nomes feia que queixar-se de la duresa d’aquest ultim tram i de el poc que s’havia pedalat però quant descansaven 5 minuts tot eren riures i satisfacció, a mes teniem unes vistes de la vall genials, factor que feia oblidar tot el patiment. Un cop el grup va estar complet ja nomes ens quedava una baixada de 12 quilometres on no havies de pedalar practicament res, però això si, no podies deixar anar el manillar tenies sempre els braços amb tensió i això també cansa. Cap a les 6 de la tarda vam arribar a Ribes de Fresser, on agaferiem el meu cotxe amb 3 conductors i aniriem a buscar els altres vehicles a Dòrria.
Duració total de la ruta: amb parades i tot 9 hores.
Salutacions als amics de Ridaura, gracies i fins la propera.

Jordi Bladé